Rafa Xambó: Millor disc de cançó

Aquesta nit s'han celebrat al Teatre Micalet de València els premis Ovidi Montllor 2007, organitzats pel Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià Ovidi Montllor, el periòdic L’Avanç, Escola Valenciana, el Centre de Cultura Ovidi Montllor d’Alcoi i la Societat Coral El Micalet. Els Ovidi són els premis més importants de la música en valencià (ço és valenciana) que s'entreguen al nostre país. Sense cap suport institucional i amb les portes tancades per part dels grans mitjans de comunicació, que imposen modes musicals, ser músic o cantant en valencià és un ofici que requereix amor, dedicació, passió i ser una mica mag i equilibrista, per poder arribar al final de la corda fluixa, sense perdre massa coses, ni evidentment, caure a terra i acabar amb una cama trencada o alguna cosa mes, declarava durant la gala Manolo Miralles, president del Col·lectiu de Músics i Cantants en valencià.

En la modalitat de millor disc de cançó el guardonat pel jurat ha estat l'algemesinenc Rafa Xambó per Cançons de la Memòria Trista. Xambó canta ara amb eixe punt d’arrogància rockera que el caracteritza però molt més mesurat i matisat que en anteriors ocasions.

Rafa Xambó va nàixer a Algemesí. En la dècada dels 70 participà activament en el moviment de la Nova Cançó. Amb un repertori de cançons pròpies militants i reivindicatives, així com poemes musicats de Miquel Martí i Pol, Feliu Formosa i Guillem d’Ekak. En 1974 va guanyar el Primer Premi del Festival de Noves Veus. En 1992 va coproduir el disc Ciutat Magnètica, segon disc en català de Bustamante, on Xambó interpretava una versió d’un tema de Lou Reed i col·laborava en altres cançons com a lletrista.

Després de dècades de silenci musical, va tornar amb un repertori nou i acompanyat per La Fusteria (Àlvar Carpi, Josep Maravilla i Bernat Pellicer). Rafa Xambó i La Fusteria aconseguien moments d’intensa bellesa en les cançons més intimistes, igual com executaven els ritmes brasilers o rockers en els temes més moguts, alegres, festius o de crítica àcida al món que vivim. A l’estiu del 2002 donaren a conèixer el seu primer disc 7 acústics que va tenir molt bona collida entre el públic i la crítica.

El disc va ser triat per la crítica com un dels millors discos de cançó d’autor de l’any 2002, i va quedar quart en la selecció de la revista Enderrock. L’any 2003, va treure dies oberts disc que combinava les cançons que Xambó havia creat en els darrers anys, des què es va reincorporar a la música, amb unes poques cançons dels anys 70, algun homenatge i alguna versió.El nou disc, cançons de la memòria de trista, ha estat produït per Albert Ortega i Rafa Xambó durant l’estiu i la tardor de 2 005 i mesclat als Estudis Millenia per Vicent Sabater a febrer del 2006.

Informació extreta de:
http://lavanc.com/lavanc/iphp/not1.php?id=2453
http://www.rafaxambo.com/

Algemesí a la dreta (aproximació quantitativa)

Sempre és prudent deixar passar, si més no, una setmana per tractar de fer un anàlisi relaxat d’unes eleccions. La decepció i l’alegria no tarden menys d’aquest termini en esvair-se i acostuma a ser desastrosa qualsevol reflexió en calent. És per això, i perquè tenim moltes obligacions personals que atendre, que s’escriu aquesta primera reflexió de resultats electorals amb certa tardança.

D’anàlisis en farem dues, una de quantitativa i una altra de qualitativa. La primera, la que llegiu, és la més senzilla de totes i on només cal amb l’ajut de la calculadora veure on van i d’on venen els vots. Molts ja l’haureu fet pel vostre compte i potser pugueu aportar noves conclusions que se’ns hagen escapat en el ball de xifres que reflectim més avall.

El resultat electoral més desesperançador, la majoria absoluta, s’entén amb una única dada: els vots que ha guanyat el PP i els que ha perdut el PSOE, respecte al 2003.

+1693 vots per al PP
-1631 vots per al PSOE

Tots els vots que han perdut els socialdemòcrates espanyols els han guanyat els conservadors. Això, amb independència de si entren més o menys partits a l’hemicicle, suposava directament almenys 2 regidors més per al PP (passar a 11 i tindre majoria absoluta) i 2 menys per al PSOE (quedar-se en 7). La xifra que guanya un i la que perd l’altre encaixa quasi perfectament, cosa que significaria que molts pocs votants descontents amb les polítiques desenvolupades pels de Gregori haurien optat per un altre partit d’esquerres. Alternativament, és el mateix dir que tots els vots perduts pel PSOE s’han passat a la dreta. Que el Boc i EU estigueren també formant part del govern, i que no es visualitzaren com a alguna cosa diferent a l’existent, podria ser el motiu principal de no arreplegar cap d’aquestos descontents.

La figura de Gregori ha deixat definitivament de ser decisiva en les locals com ho era en el passat, per allò que al poble sempre es vota a una persona coneguda i no a un partit aliè. No ha estat un apagament polític brusc i inesperat, ha vingut progressivament amb el desgast de la batllia els últim huit anys. Si observem en percentatge els diferencials entre allò que el PSOE d’Algemesí aconseguia a les locals amb Gregori i el que treia a les respectives autonòmiques en les darreres tres eleccions, açò queda clar.

12.98% més del PSOE a les locals el 1999
7.84% més del PSOE a les locals el 2003
4.29% més del PSOE a les locals el 2007

Si a aquesta davallada de l’efecte Gregori se li afegeix la davallada que el PSOE també ha patit a Algemesí com a partit en les autonòmiques, s’entén que l’estampada siga considerable. Emili Gregori no serà el cap de llista del seu partit al 2011, els queda una travessia pel desert en busca d’un nou (o nova, amb la que aconseguirien tindre una primera candidata dona per alcaldessa) líder que els puga fer reviure.

Respecte als partits d’esquerra o/i sobiranistes tot queda igual col·lectivament en vots i molt diferent de manera partidista en escons.

2252 vots sumant Bloc+EU+ERPV al 2003, 3 regidors
2251 vots sumant Bloc+EU+ERPV al 2007, 1 regidor

La major divisió de vot, amb l’existència ara de tres llistes, ha fet que es redueisca dràsticament la representació d’aquest sector de la població que vota pels matissos una o altra candidatura, i dos dels seus regidors vagen a parar un al PP i l’altre al PSOE. La millor ben parada és EU, que sobreviu a l’Ajuntament gràcies a un candidat amb un perfil proper al Bloc, que ha sabut captar descontents amb la gestió del Bloc i escaldats per la crisi interna del partit. A la banda oposada el Bloc, que de tindre dos regidors es queda per sota, només per 13 vots, del 5% i que també patirà de valent aquestos quatre anys per tapar ferides obertes els últims anys i per l’absència de les ajudes públiques per no tindre representació. ERPV ni perd ni guanyar res, es queda a meitat camí del seu objectiu tot i fer una política molt centrada en els temes locals, segurament afectada pel vot útil, per una base social de partit justa i per ser antitaurins. Això sí, els tres partits hauran de pensar i molt perquè no han arreplegat part dels descontents amb el PSOE.

En una altra divisió de la política cal anomenar l’èxit rotund del PSD, amb la figura visible de Pedrassa, que ha aconseguit ser regidor i que podrà pagar tots els deutes adquirits en campanya. Des d’ací estem convençuts que l’augment de la participació està directament correlat amb l’aparició d’aquesta nova manera de fer política(?). I és que mentre a la Ribera Alta la participació ha caigut un 4.1%, a Algemesí ha pujat un 2%, i eixe diferencial dona marge suficient per posar el cap al saló de plens amb dret a vot.

Com ha anat Hondt al 2007
Com haguera anat Hondt (Bloc+ERPV+EU)
Ni sumant-ho tot s'evita la majoria absoluta